El placebo té base científica

El principi de la física quàntica diu que l'observador és qui crea la realitat. Aquesta afirmació és pràcticament incomprensible per a la nostra mentalitat cartesiana basada en la matèria i en fets objectius i no que la realitat depengui de l'energia i de qui la miri. Per exemple, si llancem una pedra a l'aire tots tenim clar que després de volar pels aires caurà al terra. Aquest fet conforma el que anomenem "realitat". És un fet indiscutible i cert, sense que importi si algú observa o no. Però la cosa es complica quan ens traslladem a escales nanomètriques en les que, segons la física quàntica, les regles que regeixen el nostre món sembla no aplicar-se de la mateixa manera per a les partícules subatòmiques.

Doncs bé, la física quàntica explica que a l'univers tot està interconnectat, que a més de matèria també hi ha energia en moviment invisible als nostres ulls. Això ens permet comprendre per què els pensaments i els sentiments, que són energia, poden influir el nostre cos i per tant la nostra vida. I explica també per què ens entenem millor amb amb algunes persones que amb d'altres, perquè vibrem en la mateixa freqüència. 

Des de sempre, el poder de la ment s'havia associat al món esotèric. I ara la física quàntica ens demostra aquesta interrelació entre el pensament i la realitat. Que quan creiem que podem, en realitat podem. És a dir, el conegut efecte Pigmalió o placebo té una base totalment científica. 

Teoria de Maslow

Abraham Maslow diu que els éssers humans tenen un conjunt de necessitats essencials que han de satisfer per ser feliços i estar bé. Aquestes necessitats es poden organitzar jeràrquicament de tal manera que quan tens cobertes satisfactòriament les necessitats bàsiques, ens sentim impulsats a satisfer nivells més elevats. 

La jerarquia de necessitats té els següents nivells:

1. Necessitats fisiològiques. Són les necessitats fonamentals que hem de satisfer per viure: menjar, aigua, oxigen, calor, dormir, etc.
2. Necessitats de seguretat. Abasten la necessitat de seguretat, d'estabilitat i d'ordre a la nostra vida.
3. Necessitats socials. Resoltes les necessitats fisiològiques i de seguretat, és prioritària la necessitat d'amor i de pertinença.
4. Necessitats d'estima. Aspirem a aconseguir majors assoliments i èxits inspirats pels nostre herois.
5. Necessitats d'autorealització. Ja no és suficient recollir aplaudiments pels nostres èxits, ara es tracta de descobrir qui som realment. És un viatge introspectiu cap a el verdader destí cap a l'autoconeixement i el creixement personal.  I des de la culminació del "jo" cap a l'autotranscendència o unió amb alguna cosa infinitament molt més gran.

Biaix confirmatori

El mecanisme mental mitjançant el qual les persones es poden arribar a creure les seves pròpies mentides i la manera de justificar-les és fer cas només de la informació que confirma el que creuen o pensen, descartant la resta.

Aquest biaix provoca la majoria de discussions per diferència d'opinions. És molt fàcil caure-hi ja que ens dona satisfacció que ens donin la raó i no pas el contrari o la crítica. 

Efecte priming

L'efecte priming és la predisposició a donar una determinada resposta davant d'alguna situació, influenciada per un estímul anterior. I sense ser conscient d'aquesta manipulació. Això passa perquè l'ésser humà la major part del temps en pilot automàtic, prenent decisions sense pensar-hi gaire. Ens aixequem i iniciem la nostra rutina diària sense pensar: la dutxa, el cafè, anar a la feina... La realitat però, és que el xampú que usem fins el vot en les eleccions, són eleccions manipulades. L'efecte priming és present en tot moment: de fet els telenotícies ens presenten la informació que més convé que escoltem.

L'epigenètica del comportament

Darwin i Freud entren a un bar. Dos ratolins alcohòlics —mare i fill— estan asseguts en uns tamborets xarrupant ginebra de dos didals. La mare ratolí diu:
—Escolteu, genis, digueu-me com s'ha ficat el meu fill en aquest estat tan lamentable.
—Mala herència —diu Darwin—.
—Mala maternitat —diu Freud—.

Durant més de cent anys, aquests dos punts de vista —naturalesa o criança, biologia o psicologia— oferien explicacions oposades de com persisteixen els comportaments, no només en un únic individu, sinó a allò llarg de generacions.

Actualment l'epigenètica del comportament donaria la raó als dos científics ja que les experiències traumàtiques del nostre passat o del passat dels nostres avantpassats recents deixen cicatrius moleculars codificades al nostre ADN. És a dir, les tendències psicològiques i de comportament es van heretant.

[Font: El arte de desaprender, Enric Corbera]

Pensaments intuïtiu i racional

 Segons Daniel Kahneman a 'Think fast, think slow', els éssers humans tenim dos tipus de pensament:

• El sistema 1 o intuïtiu i despreocupat, que opera de manera ràpida i automàtica de la memòria (pilot automàtic), amb poc o cap esforç i sense sensació de control voluntari. És inconscient i la resposta és impulsiva i superficial. Tendeix a creure, a treure conclusions (biaix confirmatori). Busca la coherència. És actiu.
• El sistema 2 o racional i analític, que centra l'atenció en les activitats mentals esforçades que demanden càlculs complexes. Està associada a l'experiència subjectiva d'actuar, elegir i concentrar-se. És conscient i la resposta és lenta, prudent i raonada. Tendeix a dubtar i no creure. És mandrós i poc exigent.

I per la llei del mínim esforç (o peresa intel·lectual) tendim a utilitzar el sistema 1, l'intuïtiu, cosa que ens provoca els nombrosos errors cognitius. Un exemple: la intuïció no sempre l'encerta. L'inconscient es responsable de la majoria de decisions, incloses les importants.

Siguem diligents doncs si volem evitar errades o que algú ens la coli. Siguem sempre escèptics amb les intuïcions o pressentiments (en castellà corazonades).

Origen de l'univers

La primera teoria que ha perdurat durant uns quants segles la va donar la religió i diu que va ser déu qui el va crear. La pregunta que es fan els ateus és, i ¿qui va crea a déu? I aquí entra la fe que explica tot allò que no té resposta, és a dir, que t'ho has de creure i prou.

Després ha vingut la ciència i diu que tot va començar  fa 13.800 milions d'anys amb un big bang o gran explosió d'una partícula de la qual va sorgir tota l'energia i la matèria, i a la vegada va originar el naixement de l'espai i el temps tal i com avui el coneixem. En aquest cas la pregunta és, ¿qui va crear aquesta partícula? La resposta científica és que va sorgir del no-res i que anomenen "el bossó de Higgs" o també anomenada com "partícula de déu".

Hi ha una tercera hipòtesi anomenada "estadi estacionari" que parteix del principi metafísic que diu que "res surt del no-res". En aquest cas, es creu que l'univers no té origen sinó que existeix de sempre i per sempre, doncs és infinit.

De les dues teories anteriors, tant la religiosa com la científica, no sabria dir quina és més fantàstica i irreal. I si n'hagués d'escollir alguna, de moment em quedaria amb la hipòtesi última perquè almenys no haig de forçar tant la imaginació.

La muntanya ve a mi

La física clàssica de Newton pressuposa l'existència d'un espai i un temps, que no deixa de ser una construcció mental. Així doncs, els éssers humans basem la nostra ubicació en un lloc determinat en funció del nostre cos físic i no segons la nostra presència. Això vol dir que si jo vaig a la muntanya, el cos físic es desplaça cap a la muntanya. 

Ara fem un intercanvi de percepció i passem a la física quàntica. Imaginem que basem la nostra ubicació a través de la presència, un ens intangible que és en tot moment a tot arreu. En aquest cas, anem on anem, sempre som allà on som, perquè el lloc és la nostra presència. Per tant el lloc sempre ve cap a tu. És a dir, vist des d'aquest punt de vista, no anem cap a la muntanya sinó que la muntanya ve cap a mi (i no és cap allau). 

Podem dir que, amb confiança, tot el que em succeeix a la vida m'arribarà sempre a qualsevol lloc i en el moment de l'ara.
[Nota. Aquesta teoria és de Sergi Torres, escoltada en el  programa L'ofici de viure de Catalunya Ràdio. M'ha agradat perquè em fa pensar i a qüestionar-me creences que semblen veritats absolutes i que potser no ho són tant.]

Teoria de l’inconscient col·lectiu

D'una manera o altra, 

som part d'una sola ment que tot ho abasta, 

un únic gran ésser humà.

 (Carl Jung)

Segons Carl Jung la humanitat comparteix elements comuns que configuren una espècie d’herència psíquica: sensacions, pensaments, memòries, rituals, mites... Es tracta d’un bagul de significats heretats com a grup social i que ens impacta en el nostre comportament i emocions. Per a Sigmund Freud l’inconscient era la part de la ment on es guarden totes les experiències oblidades que un dia van ser conscients. En canvi per a Carl Jung, les experiències han transcendit del plànol individual a una consciència universal. Així, l’inconscient col·lectiu vindria a ser com una base de dades heretada i estaria format per certs elements: els arquetips o unitats de coneixement, imatges mentals i pensaments que tots tenim.
Una polèmica i esbojarrada teoria que va significar el trencament entre Jung i Freud per no ajustar-se al mètode científic, però que explica per exemple per què els mites dels deus nòrdics i grecs són tan semblants, sense que aquelles societats tant diferents haguessin tingut mai cap contacte.

Actualment la Neurociència creu en l'existència d'aquesta consciència universal on hi són tots els coneixement de la humanitat. Com la metàfora de la cova de Plató, hi ha el món físic de la forma i el món intangible. A mesura que creixem, hi connectem, encara que és el propi cervell i l'educació que ens acoten només al món físic. 

El gran sentit de la vida és augmentar de coneixements aquesta consciència única i universal a través de les nostres experiències.

Savoring

Savoring és l'anglicisme utilitzat per referir-se a l'art d'assaborir determinats moments, de delectar-nos de les coses senzilles, de transformar experiències tedioses en plaents com per exemple sentir l'aigua calenta mentre fregues els plats. Són petits plaers que milloren el nostre benestar i que sovint l'estrès ens impedeix apreciar. 

Qui genera què, ¿matèria o consciència?

El paradigma actual materialista afirma que el nostre cos, el cervell (la matèria) és el que genera la consciència. Una consciència amb minúscula, individual. Set mil milions de consciències al planeta Terra, sense comptar les dels animals. Però la ciència no ha pogut esbrinar encara com aquesta consciència (amb minúscula) sorgeix de la matèria. En canvi la física quàntica sosté que una Consciència en majúscula i universal és la que dóna vida al cervell. Som éssers energètics connectats al vast i dinàmic camp d'energia del qual formem part. Deepak Chopra deia que la consciència és fonamental i la matèria se'n deriva. I Erwin Schrodinger deia també que la consciència és una, i desconeix el plural. 

Que tot en l'univers estigui connectat implica que si jo soc el mateix que una altra persona, difícilment li faré mal, perquè això suposaria fer-me mal a mi mateix. Si jo sé que a un nivell profund soc el mateix amb el medi ambient, el tractaré amb més cura (no m'autodestruiré).
Si haig de creure'm una o altra teoria, m'inclino per la física quàntica que, encara que sigui més espiritual que la mateixa espiritualitat, paradoxalment sembla molt més racional que no pas l'oficial en que tots anem per separat, i així ens va. A més, que la consciència continuï viva després de la mort del cos físic és més bonic i esperançador.

[Font: La llibertat interior, Gaspar Hernàndez]

Test de Rorschach

El test de Rorschach és una tècnica creada per Hermann Rorschach utilitzada principalment per a avaluar la personalitat. Consisteix en una sèrie de 10 làmines sobre les que hi ha impreses taques simètriques de tinta, formes ambigües que no representen res. El pacient veu en la imatge el que ell "necessita" veure, és a dir, les seues ansietats, inadaptacions, conflictes, de manera que el psicoanalista pot avaluar els impulsos, els desitjos i les aversions del pacient.

Llei de l'atracció

Així com penses, sents.

Així com sents, vibres.

Així com vibres, atraus.

Les persones som energia, les nostres cèl·lules són un 99% d'energia i un 1% de matèria. L'energia sempre està en moviment, per tant, no "som" sinó que "estem sent". És alliberador, ja que això et dona l'oportunitat d'escollir com vols ser a cada moment.

D'altra banda, les energies s'atrauen, per tant, atraiem aquelles persones que vibren en la mateixa freqüència que nosaltres. El tipus de persones que estan presents en la nostra vida no són una casualitat, sinó una conseqüència de qui estem sent, de l'energia que generem i, per tant atraient. Per exemple, si tu no et tractés bé a tu mateix atrauràs gent que tampoc et tracti bé. 

[Font: Nutrición emocional, Fran Sabal]

Principi de impuls de l'èxit

Basat en la llei de la inèrcia de Newton, que diu que es necessita una gran quantitat d'energia per posar en moviment un cos que està estàtic, però es requereix molta menys energia per mantenir aquest cos en moviment. Passa amb un cotxe aturat i passa el mateix amb una persona inactiva.

Exercici 5-4-3-2-1

Es una manera d'ordenar i distribuir en el temps els diferents objectius que volem aconseguir en un marc temporal de 5 anys, 4 mesos, 3 setmanes, 2 dies i 1 hora. Aquests objectius hauran de tenir associades les corresponents tasques que caldrà complir amb una determinada periodicitat (l'APP To Do va molt bé). És una forma fàcil i divertida de ser proactius i mantenir la motivació i la constància tan necessàries per assolir objectius. Com diu la dita "de mica en mica s'omple la pica".

Font: inspirat del llibre El mètode Bullet Journal.

Cercle de Deming

El cercle de Deming, en honor a W. Edwards Deming, el pare del kaizen (millora contínua), consisteix en quatre passos per a la millora contínua:

1. Planeja: reconeix una oportunitat i planeja un canvi.
2. Fes: porta a terme el pla i comprova com funciona el canvi.
3. Avalua: analitza els resultats del test i identifica el que no n'has après.
4. Actua: actua segons el que hagis après. 

Si el canvi no ha funcionat, repeteix tot el cercle altra vegada amb un pla diferent. Si ha sortit bé, incorpora el que has après i planeja noves millores. Torna a repetir-ho tot.

Llei de Wurphy

Hem de donar la volta a la vella teoria egocèntrica carregada de victimisme, pessimisme i resignació de la Llei de Murphy que explicava que si alguna cosa podia sortir malament, sortiria malament. I començar a entrar en el cercle virtuós del positivisme i optimisme de la Llei de Wurphy per apreciar que estem vius i valorar i agrair les petites coses de la vida. No només hem de recordar quan ens cau la torrada del costat de la mantega, sinó quan cau cap amunt i sobretot quan no ens cau al terra que és la majoria de vegades.

[Del llibre El sinsentido común, de Borja Vilaseca]

Equilibri de Nash

En la teoria de jocs, l’equilibri de Nash es basa en la noció de que cada jugador obtindrà el millor resultat si comparteixen les seves estratègies amb la resta.
I també dona resposta a, ¿com sortir de festa amb els amics i acabar triomfant tots?

El problema que es planteja és el següent: Nash es troba amb els amics en un bar i davant d’ells hi ha un grup de noies, entre les quals hi destaca una noia rossa. El grup d’estudiants de Princeton es planteja abordar al grup segons els ensenyaments d’Adam Smith, pare de l’economia, segons el qual “en la competència, l’ambició individual afavoreix el bé comú, és a dir, tots a una”.
Tanmateix, Nash els respon el següent: “si tots anem a per la rossa, ens obstaculitzem i ningú de nosaltres se l’emportarà, així que anem a per les amigues d’entrada, en cas contrari ens ignoraran perquè a ningú li agrada ser el segon plat. No ens obstaculitzarem i no ofendrem a les noies, victòria assegurada!”.

Una ment meravellosa

Efecte Werther

El fenomen mitjançant el qual l'observació o notificació del suïcidi d'una persona condueix a una altra a intentar imitar aquesta mort. També conegut com a efecte copycat, es tracta d'un problema que ha arribat a convertir-se en epidèmic en alguns casos, conduint a suïcidis massius.

Sístole i diàstole a la premsa

El moviment de sístole i diàstole és ben habitual a la premsa:

• Sístole: agafes unes declaracions d'algú i en distorsiones el significat.
• Diàstole: quan surts a negar la interpretació que en fa el mitjà en qüestió, diuen que rectifiques.