30 d’octubre de 2021

Les quatre fases destructives en una relació

En el llibre "Com fer l'amor tot el temps" de la doctora Barbara Angelis, identifica quatre fases pernicioses capaces de matar una relació. Són aquestes:
  • FASE 1: Resistència. La sensació de resistència es produeix quan hi ha alguna cosa que ens molesta de l'altra persona. La majoria de la gent no ho comunica en el moment i el resultat és que aquesta emoció creix fins que es transforma en...
  • FASE 2: Ressentiment. Ara ja no estem molestos, sinó enfadats amb l'altra persona. Es comença un a separar d'ella i s'interposa una barrera emocional. El ressentiment destrueix l'emoció de la intimitat i si no es comunica, es converteix en...
  • FASE 3: Rebuig. Es comença a veure tot allò que fa l'altre com a irritant o molest. És aquí quan es produeixen les separacions emocionals i també físiques, i per reduir el nostre dolor passem a... 
  • FASE 4: Repressió. Quan un es cansa d'afrontar l'enuig i vol reduir el dolor a través de la paralització emocional. S'evita sentir qualsevol dolor, però també s'evita la passió i l'excitació. És aquell punt en què la relació s'ha acabat, com quan els amants es converteixen en simples companys d'habitació, sense saber els problemes que tenen, perquè mai es barallen.
Per evitar les "quatre R" només hi ha un camí: la comunicació, no treure les coses de polleguera i parlar de manera impecable i en termes de preferències (preferiria que en comptes de fer això, fessis això altre).

[Font del llibre "Despertando al gigante interior", Anthony Robbins]

Amar lo que es

Un llibre de Byron Katie on ens explica el seu secret per resoldre a través de la indagació qualsevol problema causat per uns pensaments distorsionadors. Ella parla d'escriure allò que ens causa dolor en un full que anomena "El Treball" i a partir d'aquí fer-se quatre preguntes molt simples més la inversió a la resta de judicis. De fet, la indagació a través de preguntes es basa en contrastar les nostres creences que suposem que són veritats i en el poder de l'acceptació de la realitat i la no resistència pròpia de la natura. El món és com és, t'agradi o no, igual com el gos borda i el gat miola.

Les quatre preguntes de la indagació són aquestes:

  1. És això veritat? Si la resposta és no, passa a la tercera pregunta. Si la resposta és sí, cal preguntar-se la realitat d'aquesta situació. Reflexions:
    • Tinc alguna raó no estressant i sensata per mantenir aquesta mentida?
    • Pensar que algú "hauria de o no hauria de..." és no acceptar la realitat. 
    • Voler que els altres canviïn no depèn de nosaltres i insistir en això és font de tensió.
  2. Tinc l'absoluta certesa que això és veritat? La resposta la donarà la teva pròpia veu interior a través del desaferrament de la falsa creença. Si encara penses que és veritat:
    • Adona't i accepta que en la realitat només hi ha el que és, tal com és i en aquest moment.
    • Afegeix a la teva afirmació inicial "i això significa que..." per aclarir com interpretes el fet.
    • Pregunta't que creus que tindries si la realitat cooperés plenament amb tu?
    • Pregunta't que és el pitjor que podria passar?
    • Si continues convençut de la teva afirmació, examina les proves que tens sobre això.
  3. Com reacciono quan tinc aquest pensament? Amb aquesta pregunta advertim la causa i l'efecte interiors. Per adonar-te de la pertorbació que et causa el pensament i que abans del pensament no existia la tensió. Hem de comprendre el que és veritat a través de la consciència perquè el pensament ens abandoni (sense intentar renunciar a ell). Puc trobar una raó que no sigui estressant per mantenir aquest pensament?
  4. Qui seria sense aquest pensament? Com et sentiries amb o sense la teva història i reflexiona què prefereixes. La resposta ens podria deixar sense identitat i un estat mental sa per comprendre la sort que tenim de viure.
Finalment, fem la inversió de les afirmacions de les altres persones per comprovar si són igual o més verdaderes aplicades a un mateix, a través dels tres tipus bàsics d'inversió (cap a un mateix, cap a l'altra persona o cap l'afirmació oposada) i combinades. El poder de la inversió està en què tot el que crec que veig a l'exterior no és més que una projecció de la pròpia ment.

Si pensem des del victimisme que qualsevol persona o circumstància és la responsable del nostre sofriment, la situació és irremeiable. Amb la indagació combinada amb la inversió ens ajudarà a comprendre'ns i a alliberar-nos del malson. Descobrir la innocència de la persona jutjada ens portarà a reconèixer la pròpia innocència.

28 d’octubre de 2021

L'origen de l'univers

El Big-Bang és l'esclat del punt de matèria i el moment de l'origen de l'univers, de l'espai i del temps que va passar fa uns 13.800 milions d'anys. Tot estava unit i això demostra d'alguna manera que tot i tothom està interconnectat. Abans del Big-Bang hi havia el no-res. Nosaltres abans de néixer venim del no-res i quan morim tornem al no-res. És així com es tanca el cicle de la mota de pols d'estrelles en el temps que és la vida de cadascú. No hi ha res més. La nostra existència haurà representat el 0,00000000013% del total de la humanitat i en només tres generacions no serem ni el record d'un record.

25 d’octubre de 2021

El per què de la crisi dels 40

Hi ha una metàfora del psicòleg Antoni Bolinches molt encertada que diu que la vida és com un partit de futbol en què cada minut representa un any i amb sort podem viure uns 90 anys amb una certa qualitat de vida. El moment del descans representa la crisi de la mitjana edat en què l'equip perdedor s'ha de replantejar què ha de fer durant la segona part del partit si vol guanyar.

Doncs bé, la crisi d'identitat arriba quan s'actua de forma inconsistent amb respecte a qui es creia ser. En aquest cas, la persona se sent desorientada i es qüestiona totes les seves conviccions anteriors. El seu món es posa potes enlaire i la por s'apodera d'ella. Res és com havia imaginat. 

És el que li passa a moltes persones que passen per la "crisi de de la meitat de la vida". Aquestes persones s'identifiquen amb l'ésser jove, mentre els comentaris del seu entorn li diuen el contrari. I les primeres canes en són la prova. La persona sent temor per aquesta nova identitat menys desitjable i pels anys de decadència física que li esperen. En un esforç desesperat per mantenir l'anterior identitat, fa coses per demostrar-se que segueix sent jove: separació, compra de vehicle de gama alta, canvi d'estil d'imatge, canvi de feina, etc.  En coneixes algú així?

[Nota: a la crisi dels 40 un amic l'anomena "quan li dones la volta al pernil"].

24 d’octubre de 2021

El sutil arte de que (casi todo) te importe una mierda

Es tracta d'una guia d'autoajuda del bloguer Mark Manson en què discrepa de tanta positivitat postissa i prefereix centrar-se en com saber gestionar l'adversitat, la clau per ser persones més segures i felices. De fet, diu que ningú passa per la vida sense col·leccionar algunes cicatrius en el camí. I tracta amb ironia les delirants expectatives sobres nosaltres mateixos i del món en general.

També ens recorda que els éssers humans som fal·libles i limitats. I ens mostra una evidència que potser no queda massa bé dir-ho tan clarament, però que això a ell li importa un rave: no tothom pot ser extraordinari, hi ha guanyadors i perdedors en la societat, i això no sempre és just o és culpa teva. Ho remata amb un bon consell que és l'origen de l'empoderament: és millor que reconeguem les nostres limitacions i que les acceptem. Una vegada que som conscients dels nostres temors, faltes i incerteses, una vegada que deixem de fugir i evadir-nos i comencem a confrontar les veritats doloroses, podrem començar també a trobar el valor, la perseverança, l'honestedat, la responsabilitat, la curiositat i el perdó que busquem.

Manson ens ofereix un moment d'urgent necessitat, aquell quan algú t'agafa per l'espatlla i et mira als ulls per tenir una xerrada honesta, però plena d'històries entretingudes i d'humor profà, despietat. Aquest manifest és una refrescant bufetada en la nostra cara, per poder reprendre una vida més satisfactòria i assenyada. 

Tothom ha estat en algun moment o és sempre una persona egocèntrica i en fa un retrat d'elles quan diu això: "sentir-se amb dret a tot absorbeix tota l'atenció cap a nosaltres mateixos, que pensem que nosaltres som en el centre de tots els problemes de l'univers, els únics que patim injustícies i els qui mereixem la grandesa per damunt dels altres".  Tracta al narcisista com es mereix i diu d'ell que el seu problema és que amb les seves idees de grandesa arriba a creure que té dret a tot i que, per alguna raó, el món li deu alguna cosa. Genial! I també té una sentència per a les persones reactives i victimistes quan diu que culpar els altres es fer-se mal a un mateix.

Per acabar, una altra evidència però que poques persones són capaces de veure: el plaer no és la causa de la felicitat, sinó més bé és l'efecte. Ben vist! 

Un llibre amè, divertit i molt interessant. 

21 d’octubre de 2021

Piensa bonito

No fa gaire vaig escoltar per Spotify el programa de "L'ofici de viure" de Catalunya Radio que tractava sobre "Pensa bé i l'encertaràs" amb la presència del psicòleg Tomàs Navarro que presentava el seu llibre "Piensa bonito". I m'ho vaig passar realment bé, per la manera didàctica, clara i propera d'explicar del protagonista.
L'endemà, de manera casual (o no), vaig entrar un moment a la botiga Abacus del centre comercial Finestrelles d'Esplugues per tafanejar i vet aquí que veig el llibre en un prestatge. Aquesta sincronia (o casualitat, o senyal) no la podia deixar escapolir i me'l vaig comprar. I realment ha estat tot un encert!
Un llibre de lectura fàcil i amena, un manual amb els errors o biaixos de pensament més comuns per entendre com funciona el nostre cervell i aprendre a pensar bé i no auto-perjudicar-nos. Perquè som el que pensem (i el que no pensem). 
M'ha agradat l'analogia que fa del cervell com a l'ordinador central i els pensaments com el nostre sistema operatiu, i per analitzar el que ens passa i poder prendre millors decisions, cal passar del mode usuari al mode programador.
Interessant la tècnica per millorar la qualitat dels pensaments anomenada "en la pròpia pregunta està la resposta" que consisteix en convertir una afirmació en una pregunta. Així, quan pensem en alguna cosa de manera distorsionada, es tracta de col·locar a l'afirmació o deducció esbiaixada un signe d'interrogació per tenir una millor perspectiva i llavors respondre aquesta nova frase d'una manera més racional. Jo ja l'aplico: "no aprendré anglès" ho converteixo en "no aprendré anglès?" I és clar que sí, només depèn de si m'hi esforço suficientment.
He après que la mala sort existeix, però no tanta com algunes persones creuen. De vegades la causa són les decisions incorrectes.
També he après que la seguretat és relativa, entre no fer res i la imprudència, sempre hi tenim un entremig.
Finalment, identifica els símptomes de desequilibri físic o mental, per saber si ens trobem bé (estat high) o malament (estat low). Aquests símptomes són els senyals del cos per avisar-nos que anem forçats. I és el cervell qui decideix de manera autònoma què atendre i què ignorar. Si portem el cos al límit, com un cotxe, possiblement tindrem un accident o el farem malbé.
Un llibre per rellegir-lo de tant en tant.

19 d’octubre de 2021

En la pròpia pregunta està la resposta

Es tracta d'una senzilla i efectiva tècnica per millorar la qualitat dels pensaments que consisteix en convertir una afirmació absolutista o generalització en una pregunta. Així, quan pensem en alguna cosa de manera distorsionada, es tracta de col·locar a l'afirmació o deducció esbiaixada un signe d'interrogació per tenir una millor perspectiva i llavors respondre aquesta nova frase d'una manera més racional.
Per exemple:
No aprendré mai anglès 👉 No aprendré mai anglès? Bé, depèn de si m'hi esforço suficientment.
[Font:: Tomàs Navarro, Piensa bonito]

La mala sort

La mala sort existeix, però no tanta com algunes persones creuen. De vegades no és mala sort, sinó no saber prendre decisions, no fixar-se en allò que és fa, o ignorar els senyals que ens envia l'entorn. 
[Font:: Tomàs Navarro, Piensa bonito]

La seguretat relativa

Com deia Aristòtil tres segles abans de Crist, l'equilibri es troba en la dorada mediocritat: cal evitar els extrems en els ideals i en les conductes ja que tot extrem és vici mentre que la virtut es troba en el mig.
Per exemple, entre la seguretat total i no fer res i la inseguretat o camí de la imprudència, tenim el punt mig de la seguretat relativa, és a dir, sentir-se suficientment insegur per reconèixer les limitacions, i sentir-se suficientment segur per tenir el valor de prendre les decisions que calguin. 
[Font: Tomàs Navarro, Piensa bonito]

18 d’octubre de 2021

Símptomes de desequilibri físic o mental

No sempre podem confiar en el que pensem, però sí que som capaços d'identificar si ens trobem bé (en estat high o línia verda) o malament (en estat low o línia vermella) i regular millor aquests pensaments. Els símptomes per saber si tenim un dia "tonto" són els següents:

- Inquietud i nerviosisme
- Inseguretat i preocupació excessives
- Aïllament social i poques ganes de relacionar-nos amb altres persones
- Dificultats per mantenir la concentració
- Menor receptivitat
- Menor tolerància
- Irritabilitat i reaccions defensives
- Dificultats per gaudir i sentiments de malestar
- Augment de l'autocrítica
- Sentiments d'impotència, tensió, por o temor
- Fumar, beure o menjar en excés
- Canvis en els costums personals com la son, la higiene o l'alimentació
- Evitació del treball i de la resta d'obligacions
- Augment de les conductes compulsives


Si compleixes alguna d'aquestes condicions, el tema està malament. Si en compleixes dos, estàs fatal. I si en compleixes tres has de plantejar-te algunes coses i visitar un especialista.
El nostre cos i la nostra ment tracten d'avisar-nos quan perdem l'equilibri, quan tenim massa tensió o portem un ritme massa elevat. El cos ens indica quan està massa forçat, en aquest cas, podem atendre'l o ignorar-lo. Com un cotxe, si el portes al límit, tindràs un accident o el cremaràs.
[Font: Tomàs Navarro, Piensa bonito]

12 d’octubre de 2021

Per què Amèrica es diu així

T'has preguntat alguna vegada, si Cristòfor Colom va descobrir Amèrica, 
¿per què porta el nom d'un mariner italià anomenat Amerigo Vespucci
Colom creia que havia arribat a la costa est de l'Àsia. El motiu és que ell era un home medieval, convençut que coneixia el món sencer, i ni tan sols el seu descobriment transcendental el va convèncer del contrari. En canvi, un mariner italià amb la ment més moderna i oberta que va formar part de diverses expedicions a Amèrica entre 1499 i 1504 va tenir clar que aquelles terres eren un nou continent i va encarregar un mapamundi actualitzat i el cartògraf va creure que Amerigo Vespucci era la persona que l'havia descobert i el va batejar en honor seu. Aquest nou mapamundi va tenir molt èxit i el van copiar molts altres cartògrafs i així es va estendre arreu.
Un detallet que no em van explicar a l'escola franquista que vaig patir, com tantes altres coses. De fet els mestres de la EGB que vaig tenir tenien la mateixa mentalitat visigoda i medieval de Colom.

11 d’octubre de 2021

Anècdota d'Einstein i el meteorit

Una vegada li van preguntar a Einstein què faria si li diguessin que, en una hora, un meteorit impactaria contra la Terra. Einstein va dir que dedicaria cinquanta-cinc minuts a estudiar el problema i cinc minuts en executar-lo. El que ens volia dir és que davant d'un problema no cal córrer sinó analitzar-lo el temps necessari.